David Parreño Mont

Sep 18

El noi d’Internet

Aaron Swartz era un noi que volia fer del món un lloc millor. Així ho explicava un any després de la seva mort. Per recordar aquest fet va commocionar el món digital, Brian Knappenberger ha dirigit i produït un documental sobre la seva vida que es va estrenar el juliol. Ara, un grup d’activistes digitals catalans n’han tret els subtítols en català.

Era el noi d’Internet. I el vell món el va matar.

[Obriu el vídeo per seleccionar els subtítols]

Aug 30

Entrevista a la Revista de Palafrugell

Al número del mes d’agost de la Revista de Palafrugell, la seva directora Concep Iribarren m’ha entrevistat sobre la Viquipèdia, periodisme i més temes.

Jul 18

L’enciclopèdia multilingüe

eldiario.es analitza en un article l’activitat de les llengües cooficials a Internet i, en el cas del català, posa l’exemple de la intensitat de la Viquipèdia en català. “ Viquipèdia es el nombre de la edición catalana, la tercera en aparecer después de la inglesa y la alemana”, explica.

La Viquipèdia en català és la 17a amb més articles (en té 430.883) i el passat mes de juny 1.384 voluntaris van contribuir a la Viquipèdia. Hi apunto algunes teories que argumenten la vitalitat de l’edició en català de l’enciclopèdia:

Parreño explica que hay varias teorías sobre la intensa actividad de su idioma en Wikipedia. “Una de ellas apunta que podría ser un movimiento para reivindicar el catalán como lengua”, señala. Otra, que “ históricamente en Cataluña ha habido una gran tradición de cooperación civil que encaja muy bien con algunos de los valores de la enciclopedia virtual, como la horizontalidad, la voluntariedad y la ausencia de lucro”.

L’article també presenta els casos de la Fundació Azkue i de la presencia del gallec al Twitter i Gmail. El podeu llegir aquí.

Jun 24

Entrevista a “La nova tinta” sobre la Viquipèdia i preguntes diverses

May 14

Activisme del coneixement

Un periodista fa unes setmanes em va enviar un breu correu alertant d’un error a la Viquipèdia. El seu mitjà havia fet “copia-enganxa” d’un fragment incorrecte de la Viquipèdia i un lector atent i crític els va avisar. Em va sorprendre gratament; era el primer cop que rebia un correu així d’un periodista.

Quants cops hem sentit que la Viquipèdia està plagada d’errors? La contrapregunta immediata és: si has vist un error, què has fet per corregir-lo? Si hi ha errors a la Viquipèdia (que n’hi ha) és en gran part culpa nostra, de tots, perquè a la Viquipèdia no existeix la relació lector-editor tradicional en què un es queixa a l’altre. El lector esdevé editor en un clic per millorar un text que ha escrit un altre voluntari com ell. No s’hi val criticar des del sofà.

Alhora, la Viquipèdia fa augmentar el nostre pensament crític. Quants s’han cregut cegament el que diuen les enciclopèdies tradicionals? La Viquipèdia ens fa adonar que si ella pot tenir errors (oh!), els llibres, diaris, publicacions, … també. L’altre dia un historiador em comentava que en les enciclopèdies tradicionals es nota la ideologia de qui ha escrit cada article. (A la Viquipèdia algú contrari discutiria amb l’autor per consensuar un text acceptat per les dues parts). Cal contrastar les fonts.

Quan vaig rebre el correu del periodista vaig pensar que potser és gràcies a la tasca de pedagogia d’Amical Wikimedia. Però potser va més enllà. Hi ha dues actituds: la “això és una merda” o la “què puc fer jo per canviar-ho?”. Hi ha dues societats: l’adormida o la mobilitzada. Potser per això tenim una de les viquipèdies més actives.

May 05

Els carrers dels jocs florals

Article publicat al Núvol.

A les deu del matí d’aquest dissabte, mentre els més matiners ja sortien a passejar, la Cintia començava a preparar al teatre del Centre Fraternal de Palafrugell el projector per engegar la sessió de pel·lícules del dia. El teatre s’havia reconvertit per l’ocasió en un còmode cinema amb sofàs. El dissabte començava amb clàssics infantils i de Charles Chaplin, que serien precedits per diversos documentals i pel·lícules en honor a cineastes amateurs, com el sabadellenc Arcadi Gili. A primera hora ja s’emetia el curtmetratge de Gili L’Empordà 1940-1960, seguit pel documental d’Antoni Martí sobre aquest director.

Foto de David Serrano

Quan s’emetia la pel·lícula col·lectiva sobre Maria Mercè-Marçal Ferida arrel, els carrers de Palafrugell ja s’havien omplert i diverses activitats familiars animaven l’ambient. El grup humorístic  The McKensy’s Clan Band, vestit amb d’indumentària típic escocesa, feia cercavila pels carrers del centre engalanats per iniciativa dels veïns o artistes. Carrers enllà els firaires emplenaven els carrers del centre de la vila i al Museu del Suro s’hi feien manualitats.

Un cap de setmana a l’Empordà sense tramuntana, no és un cap de setmana. A Can Rosés el fotògraf i investigador Ricard Martínez fixava el seu muntatge perquè no se l’emportés el vent. La pluja del primer dia i la tramuntana havia malmès muntatges d’alguns patis, com de fet ha passat a cada edició d’aquest festival de primavera. M’explica Ricard Martínez que treballa sobretot la refotografia i que a través d’aquesta instal·lació fotogràfica volia “treure les imatges de l’Arxiu Municipal de Palafrugell i posar-les al carrer, fer que retrobessin amb la gent”.

Ja era el migdia i començaven a sonar els acords de Joan Masdéu des del pati de la Biblioteca de Palafrugell, decorat amb citacions d’autors locals com Narcisa Oliver, Glòria Cruz i Josep Martí Clarà “Bepes”. Les cançons del seu nou disc Dissabte es combinaven amb antic èxits com “El carrer dels jocs florals” o “On?”, del seu període amb els Whisnky’ns. La panxa ja volia anar a dinar, però jo només podia continuar passejant-me pels carrers de Palafrugell cantant: “Ja surt el sol. Cada cop bufa més lluny aquell mestral que em tornava boig. Vull jugar a fer brillar els dies al carrer dels jocs florals”.

Anant a escoltar l’explicació pública d’Enric Farrés em trobo Martí Capellà Palé, l’encarregat d’imprimir una vintena de samarretes amb la citació de Josep Pla amb la falta garrafal: “Flors i Violes és un exemple de què fer amb molta imaginació i pocs recursos”, comenta. Vist el rebombori ortogràfic que vam avançar al Núvol, l’activitat proposada per Enric Farrés prometia ser una de les més esperades. Així va ser i molta gent es va haver de quedar dreta per escoltar com ho justificava aquest artista.

El dissabte va acabar amb un dels plats forts del Flors i Violes, les actuacions de Bruno Oro iBlaumut. El públic va poder gaudir del nou disc de Bruno Oro i de Blaumut, en plena pujança des de la publicació del seu primer disc El turista. Les flors i violes s’apagaven per tornar-se a obrir l’endemà per últim cop aquest any.

L’artista “de begades” s’explica

Article publicat al Núvol.

Més enllà de la polèmica de la falta d’ortografia, Enric Farrés ha explicat públicament aquest dissabte el rerefons del ja mític grafit literari “De begades penso en Palafrugell”. Per Farrés, la citació escollida del volum El meu país crea una identificació total amb l’espectador “perquè pensa que si un escriptor de prestigi ho va dir, ell també ho podria haver dit”. Però per l’artista la citació i prou no tindria sentit, per això assegura que li afegeix la falta per “treballar la realitat i el dubte”. A més, el fet que la pintada sembli un treball professional i versemblant, com si la falta s’hagués comès realment, amplifica aquest dubte.

Enric Farrés exposa els motius de la seva pintada a la Fundació Josep Pla | Foto David Parreño

“Venia d’un projecte de fa un any de pintar una citació normal, així que quan aquest any em va proposar decorar aquest pati per Flors i Violes, vaig pensar a recuperar aquest projecte”, explica. D’aquesta manera, rendibilitzaria la intervenció i el treball no estaria només els quatre dies del festival primaverenc, sinó que entraria a formar part del nostre patrimoni cultural. L’artista ha explicat també que la seva voluntat no era modificar el contingut, sinó la seva forma, de manera que es carregués unes normes. “Les normes vénen d’un consens. Jo el que volia era atacar o jugar amb aquest consens, que molt sovint està lligat a la política”. Com a exemple, Enric Farrés posa el fet que el 1913 Enric Prat de la Riba promulgués  l’elaboració de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra.

El fenomen del grafit ortogràfic d’Enric Farrés, alimentat per la xarxa, ha culminat amb la impressió d’una vintena de samarretes i postals amb la citació “De begades penso en Palafrugell”. Parlant amb Cyril Torres, comissari Flors i Violes, comenta que la polèmica de la falta ortogràfica ha permès que més gent s’interessés pel festival, encara que “l’anècdota no pot tapar el bosc”. Quant a les crítiques que ha rebut, reconeix que eren “plenament conscients que era una proposta insolent, perquè el treball de l’Enric Farrés és així”. Per això, afirma que com a director artístic ha de donar suport a l’artista. Revela que s’ha gravat un making of per demostrar que la falta estava pensada, i que faran públic un cop acabat el Flors i Violes i corregida la falta.

“Els nens em tenen por”

Per participar en els 4 dies sense pati, la visita sonora a la Fundació Josep Pla d’Enric Farrés, ens hem de posar uns auriculars i entrar en el joc. Amb música èpica de fons, se’ns dóna la benvinguda en aquest “viatge de literatura i temps”. Si estem disposats a passar un inicial “entrenament a l’hora d’acatar ordres”, ja estem preparats per qualsevol cosa. És en aquest moment que la veu desconeguda que ens parla des dels auriculars ens mana interactuar amb un bust de Josep Pla fet per Josep Dunyach o descobrir el que s’amaga dins un pupitre de l’exposició temporal de la Fundació: unes orelles de burro! Com expliquen, això “és un càstig per haver fet faltes d’ortografia a l’hora de voler citar un pensament d’autoritat literària”.

Volem sortir al pati, però no podem. Amb les orelles de burro, ens endinsem a la sala de conferències de la Fundació Josep Pla, on “present, passat i futur s’uneixen en un present psicotròpic” mentre anem sentint amb música de discoteca les paraules de Josep Pla: “Aquí vivimos en un medio de dialéctica cósmica total”. D’aquí, finalment podem sortir al pati de la Fundació, “el mirador del mal d’ulls”, on podem contemplar amb tota la seva esplendor la be alta de “begades”. Una falta d’ortografia que “només existeix per algú que coneix les normes”.

“Les normes són importants, i les ortogràfiques també”, diu l’àudio d’Enric Farrés. Parlant directament als participants, és la lletra “b” de “begades” que ens confessa: “Els nens em tenen por, sóc la personificació del suspès directe. M’encanta ser garrafal, sense excuses, la reina de les faltes, un virus que infecta el text, fent que el significat de la frase sigui una anècdota davant meu. Sóc tan garrafal que de vegades penso que sóc fluorescent i tot. Sóc com el Sol, brillo amb llum pròpia, il·lumino tant que faig molt mal d’ulls”.

L’activitat proposada per Enric Farrés converteix la Fundació Josep Pla en un espai de joc, on tothom hi pot entrar a través dels auriculars, però des de fora ningú pot sentir el secret de la be de “begades”. Un secret que no han pogut descobrir aquells que s’han quedat en la falta d’ortografia, en la primera casella d’aquest joc. “Mireu-la bé, perquè d’aquí a dos dies desapareixerà”, diu Enric Farrés fent-nos sagnar encara més els ulls.