David Parreño Mont

Apr 15

Pirateria del coneixement

"Xavier de Bru de Sala i Castells (Barcelona, 1952) és un escriptor català, conegut amb el nom de ploma de Xavier Bru de Sala. Llicenciat en filologia catalana, és membre del PEN català i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana."

Així comença l’amable article de Xavier Bru de Sala a la Viquipèdia en català, tot i que avui caldria afegir-hi que “té un gran desconeixement del funcionament d’Internet” (per dir-ho amb estil enciclopèdic), després d’haver llegit l’article (?) que avui publica a El Periódico de Catalunya titulat “Pirateria digital”.

(Nota: us l’anava a enllaçar perquè el poguéssiu llegir, però millor no ho faig perquè segons aquest senyor no és legal)

Aniré directe al gra, a comentar on parla de la Viquipèdia; l’apartat de YouTube donaria per tot un altre article. Tot i que reconeix que consulta aquesta enciclopèdia, no sembla ser que s’hagi interessat molt per investigar sobre l’eina: “l’enciclopèdia que amb tanta dedicació redacten milers i milers de benemèrits especialistes (que de vegades no ho són tant) de tot el món”? Fail, ja comencem malament. No el voldria escandalitzar més, però la Viquipèdia l’escriuen especialistes, sí, però també mestresses de casa, estudiants, aturats, jubilats, professors, enginyers, arquitectes… i fins i tot un senyor amb els coneixements de Bru de Sala podria escriure-hi!

Veure un article com el seu només pot inflamar al més sensat dels lectors. La Viquipèdia és un lloc web no comercial gestionat per la Fundació Wikimedia, una fundació sense ànim de lucre amb seu a San Francisco (Califòrnia, Estats Units). Ens financem mitjançant donacions i subvencions, i la nostra missió és, en última instància, la de fer arribar el coneixement lliure a qualsevol persona del món. La Viquipèdia ha pres exemple de la comunitat programari lliure (que inclou projectes com a GNU/Linux i Mozilla Firefox), distanciant-se de les restriccions imposades per les normatives tradicionals sobre els drets d’autor. En el seu lloc hem adoptat una llicència de contingut lliure: tots els textos i imatges creats pels nostres usuaris són i sempre seran lliures per ser copiats, modificats i redistribuïts.

On Bru de Sala troba la cosa més alarmant de la Viquipèdia és que a sota de cada article s’hi mencionen el conjunt de referències bibliogràfiques utilitzades per redactar l’article. És a dir, que segons Bru de Sala, millor no citar les fonts? Què més il·legal que això? O de debò s’ha plantejat mai fer pagar per citar una bibliografia i posar enllaços que vagin cap a ella? Què fem amb els treballs acadèmics, revistes especialitzades, enciclopèdies que també inclouen referències bibliogràfiques?

Potser a Bru de Sala li molesta un altre apartat de sota de cada article, els “enllaços externs”, que són enllaços a webs relacionades amb l’article: la seva pàgina oficial, la seva entrada a altres enciclopèdies, la pàgina de la institució que presideix. Això és il·legal? Donar més recursos als lectors perquè acabin anant a fonts primàries és il·legal? Val a dir que les institucions es barallen (literalment) per fer aparèixer els enllaços dels seus web a aquests apartats, ja que els comporta tenir més visites als seus webs. Si tantes ganes tenen de figurar-hi, doncs, no “perjudica un tercer”, com afirma molt intel·ligentment Bru de Sala. Un apartat, que per cert, també l’utilitzen els companys de la Gran Enciclopèdia Catalana perquè és la pròpia naturalesa d’Internet: enllaçar, donar context, donar més recursos al lector, segle XXI.

La Viquipèdia és gratuïta, sí. Però no viola cap dret d’autor. Ha trobat vostè mai una fotografia robada? Un videoclip? Una cançó de la Lady Gaga? Un text copiat d’un llibre? No. La Viquipèdia la construeixen cada minut voluntaris d’arreu del món en 280 llengües amb l’objectiu de fer arribar a tothom el coneixement. Democratització del coneixement, sap? Els que hi contribuïm pensem en l’ajuda que farem a tota aquella gent que busqui informació i la pugui trobar gràcies a la nostra tasca altruista. Sempre respectant els drets d’autor.

Bru de Sala parlant de lladres: “No cal tapar-se un ull ni portar un lloro, no cal craquejar ni fer un sol clic destinat a saltar-se les disposicions legals per convertir-se en pirata involuntari”.

Mar 29

Guerra de gasetes

L’arxiduc Carles d’Àustria va contraatacar a Felip V el 1706. Però no va utilitzar soldats, fusells ni pólvora. Va donar permís a l’impressor Rafael Figueró i al seu fill per editar la Gazeta de Barcelona, el periòdic oficial del bàndol austriacista, per contrarestar l’impuls definitiu que Felip V havia donat a la Gaceta de Madrid el mateix any de l’inici de la Guerra de Successió. Les gasetes van ser, com pretén explicar l’exposició 1714. Notícies i Propaganda, una arma més del conflicte per agitar la consciència dels protagonistes d’aquells fets històrics i manipular l’opinió pública.

L’exposició 1714: Notícies i propaganda al Col·legi de Periodistes

Organitzada en el marc del Tricentenari, l’exposició s’ha inaugurat aquest dilluns al Col·legi de Periodistes amb la presència dels seus comissaris, el catedràtic de Periodisme de la UPF Jaume Guillamet i l’historiador i museòleg Daniel Venteo, de la nova degana Neus Bonet i del periodista Toni Soler. Pel comissari del Tricentenari a Barcelona, amb 1714. Notícies i Propaganda podem «acostar-nos a un punt d’inflexió en la creació d’un concepte tan contemporani com és el de l’opinió pública». Segons explica, el debat sobre com es genera l’opinió pública és absolutament vigent i pertinent, ja que «avui vivim una altra revolució en aquest sentit per motius tecnològics i perquè s’ha diversificat de manera exponencial la quantitat d’emissors i receptors d’informació i d’interacció entre uns i altres.»

Jaume Guillamet, juntament amb Daniel Venteo, ha esgrimit en aquesta exposició el seu coneixement sobre el periodisme que ja despuntava a la seva Història del periodisme, a Els orígens de la premsa a Catalunya i publicacions posteriors. Segons Guillamet, l’exposició analitza «dos conceptes ara tan actuals —notícies i propaganda—, però que en aquell moment encara anaven una mica separats i després s’anirien familiaritzant». Com expliquen Venteo i Guillamet al reportatge de Capçalera en motiu d’aquesta exposició, la funció de les gasetes era merament informativa i l’espai per a l’opinió i la propaganda directa quedava relegada a fulls volants, pamflets, fulletons i opuscles.

El model de premsa d’Estat que va iniciar França amb la seva Gazette, no només va influir els territoris borbònics sinó també els de la casa d’Àustria. Així doncs, el 1631 naixia a París la gaseta francesa de Teophrastre Renaudot gràcies al privilegi de Lluís XIII i la influència del cardenal Richelieu. Una de les imitacions que se’n van fer va ser la Gaceta de Madrid, que amb l’esclat de la guerra viuria un nou impuls de la mà de l’editor Juan de Goyeneche, a qui Felip V havia confiat el privilegi d’impressió per l’interès reial de garantir-se el monopoli informatiu.

Mentre les gasetes oficials són en l’època de la Guerra de Successió l’única via de publicació de notícies polítiques i militars, a l’altre costat de la Mànega «la revolució anglesa dóna lloc a un liberalisme aristocràtic que estableix llibertat d’impremta en una data tan matinera com 1695», expliquen Jaume Guillamet i Daniel Venteo a Capçalera. Vivien, en definitiva, una llibertat d’impressió que va propiciar, el 1702, el naixement de The Daily Courant, el primer diari de la història. De fet, també existia una certa llibertat a la Corona d’Aragó, on en general no es va necessitar cap llicència per imprimir llibres o fulls volants i els impressors eren convidats a imprimir-ne. L’única restricció, això sí, era posar en dubte els dogmes de la fe catòlica.

Va ser en aquest context que l’arxiduc Carles d’Àustria va propiciar, el 1706, el naixement de la Gazeta de Barcelona com a rèplica de la que Felip V havia promocionat a Madrid. Ambdues gasetes oferien, com a mitjans oficials, el seu propi relat del desenvolupament de la Guerra de Successió per accentuar les debilitats del bàndol enemic, demostrar la legitimitat de la seva causa i aixecar els ànims dels seus homes. El destacat impressor català Rafael Figueró i el seu fill homònim van ser els encarregats d’editar la que va ser la primer i única gaseta barcelonina, convertida en el Diario del sitio y defensa de Barcelona entre 1713 i 1714. Derrotada Barcelona, es va iniciar un període de repressió contra els impressors de publicacions contràries a l’absolutisme borbònic i es va dictar la crema de tals «papeles sediciosos, libelos infamatorios, canciones, alegatos jurídicos, poesías, narraciones históricas, baxo varios nombres, indignos de tolerarse», com publicava un ban de 1716 dictat pel marquès de Castel-Rodrigo.

1714. Notícies i Propaganda,convida a reflexionar sobre l’abast i els límits de la informació i la propaganda, i treu a la llum per primera vegada els exemplars de la Gazeta de Barcelona que s’han conservat als Arxius Secrets Vaticans i que es poden veure fins a l’11 de setembre a la seu del Col·legi de Periodistes en una exposició que evoca a Jaume Guillamet la figura del quiosc, ple d’exemplars de publicacions diverses, tot i que sense llaminadures i productes turístics.

Article publicat al Núvol.

Mar 16

Mapa de l’incidència de l’incendi de #Vall_llobrega

Mapa interactiu de les afectacions de l’incendi originat a Vall-llobrega (Baix Empordà), el 16 de març de 2014, fet amb el geògraf Marc Heras. També mostra el perímetre aproximat del foc i els centres on els afectats podrien recórrer. Ha estat utilitzat pel Diari de Girona, VilaWeb, AraGironaNació Digital per explicar l’incendi als lectors. Segons el periodista Miquel Cornellà, és “una tasca excel·lent i amb voluntat de servei”.

Mar 13

P2Pvalue: posant en comú iniciatives col·laboratives en xarxa -

image

María G. Perulero (@Perulera) presenta des d’algun lloc del món la plataforma de micromecenatge Goteo.org, on assessora i revisa les campanyes de finançament presentades. Suposem que ho fa des de casa seva o des de l’oficina amb una simple càmera web. Però aquí no importa l’origen, sinó el destí i el missatge. Està explicant per a un públic global les darreres notícies de Goteo.org durant una jornada de Data Jam organitzada a Barcelona pel projecte europeu P2Pvalue.

Analitzar les característiques i experiències dels models P2P, és a dir, de producció entre iguals governats sota principis determinats per comunitats digitals. El projecte P2Pvalue pretén, a més, qüestionar des de l’acadèmia les formes de valor que emergeixen d’aquestes pràctiques. Es va presentar el passat mes de gener i aquest 12 de març ha organitzat un Data Jam, una jornada de presentació i ampliació d’un directori, encara en l’etapa inicial, que pretén ser una gran base de dades de tots els casos de projectes basats en principis P2P. “La producció P2P ha estat possible gràcies a Internet, però té les arrels en la cultura hacking i la contracultura”, explica Mayo Fuster (@lilaroja), investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (UAB) i una de les persones que està al capdavant de P2Pvalue. “El moviment de la cultura lliure té aspiracions polítiques directes, però també té l’estratègia per canviar les coses a través de canviar el model productiu”, afirma.

Goteo.org és només un d’aquests centenars de casos paradigmàtics, com ho són també Wikipedia, comunitats de programari lliure, plataformes de recerca col·lectiva o de periodisme ciutadà. Com no podria ser d’una altra manera, tota la informació emmagatzemada en el directori pot ser descarregada lliurement en diversos formats i se’n permet l’ús derivat. De fet, aquests són alguns dels trets de la cultura lliure: una concepció de la cultura compartida, on els artistes no pretenen tenir la potestat absoluta de les obres.

Tots els projectes presentats a Goteo.org han de tenir un retorn social i col·lectiu, que en el cas de la cultura es materialitza molt sovint en permetre l’ús i accés lliure a qui ho vulgui. Alguns exemples són el projecte periodístic “Haití, els altres terratrèmols”, on Iolanda Fresnillo analitza sobre el terreny què se n’ha fet d’Haití quatre anys després del terratrèmol. Els articles de blog, el treball fotogràfic i el llibre electrònic que surtin de la seva estada a Port-au-Prince estaran sota una llicència Creative Commons que permetrà la seva difusió per xarxes, blogs i mitjans no comercials. El curtmetratge Angèle, sobre la vida d’una noia que ha aconseguit superar el càncer, també permet la reproducció del film. De la mateixa manera, obres que la indústria editorial ja no pot o vol publicar poden tornar a renéixer gràcies a l’aportació d’aquests minimecenes, com és el cas de La Comuna de París, de Louise Michel. En la música també podem trobar exemples com la companyia Swingdigentes, que graven el seu primer treball. Serà de lliure descàrrega.

Tot i això, la cultura lliure no només es restringeix a la música o als blogs, sinó que segons Mayo Fuster, ocupa “des dels desenvolupadors de programari, fins a les enciclopèdies, passant per les publicacions científiques o el periodisme ciutadà”. Posa l’exemple del cas de l’huracà Sandy, moment en què voluntaris van col·laborar mapant a través d’Ushahidi el dany que havia provocat.

Kune és un altre dels projectes presentats. És una nova eina web, encara en desenvolupament, que pretén crear un entorn de gestió i comunicació entorn de projectes cooperatius i de cultura lliure. Com explica Antonio Tenorio, investigador de la Universitat Complutense de Madrid, Kune va néixer en constatar que per gestar un projecte cal emprar diversitat d’eines comercials, com Yahoo, Gmail, Dropbox, Google Docs. Calia una sola eina per comunicar i col·laborar entre els membres de l’equip i que aquesta eina fos de caràcter obert i compartit amb qualsevol persona en qualsevol lloc.

El fenomen de la cultura lliure no s’escapa de les reivindicacions polítiques. “Fins ara, hi havia per una banda el model productiu de mercat, tradicional, tancat i organitzat de força jeràrquica, amb un procés de privatització del valor general, i per l’altra, el model de la provisió de recursos de l’Estat”, interpreta Mayo Fuster. “Ara el que està passant és que està emergint amb importància el model de producció col·laborativa entre iguals, anomenat P2P, on és la societat civil la que s’organitza en la provisió de recursos públics”.

Mentre al centre d’innovació cultural Zzzinc s’anaven presentant casos com Goteo.org o Kune per un canal de reproducció en temps real, els assistents a la Data Jam al voltant d’una taula anaven introduint dades dels més de 300 casos de projectes P2P inclosos al directori. Potser no es veuen a simple vista, però estan transformant la manera en què accedim a la cultura i al coneixement. Toca passar llista.

Crònica pel curs de la UPF “Crítica i Crònica. Metamorfosi del Periodisme Cultural”, impartit per Jordi Carrión

Mar 06


Exposo breument el projecte Wiki Loves BibliotequesCAT a les càpsules “Biblioteves” del podcast Bibblioteques del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya. Amb la intervenció de la bibliotecària de Roquetes Begonya Ferré.

Mar 02

"30 minuts" sobre la Viquipèdia i la seva comunitat

 
El 2 de març el 30 minuts va emetre un reportatge de Ramon Anglès i Ramon Millà sobre la Viquipèdia, la comunitat viquipedista i els seus reptes. En ell, parlo del projecte desenvolupat a Palafrugell amb el conjunt d’institucions culturals de la vila.

Feb 25

Karen Melchior: ‘Una Catalunya independent hauria de ser benvinguda a la UE’

Si a les eleccions del maig Karen Melchior és elegida diputada al Parlament Europeu, Catalunya comptarà amb un nova defensora del dret de decidir a les institucions europees. La setmana passada va participar en un debat organitzat pel Cercle Empresarial Danès i la Joventut Europea Federalista a l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona. En aquell acte, a més d’exposar el seu programa electoral, va manifestar-se sobre el procés sobiranista.

Melchior ha ocupat càrrecs diplomàtics al Ministeri d’Afers Estrangers de Dinamarca, on va arribar a ser primera secretària de l’ambaixada a Londres. La seva formació, Esquerra Radical, és de tendència social-liberal i és afiliada a l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE). Esquerra Radical governa a Dinamarca, juntament amb els socialdemòcrates, i vol demostrar un caràcter més social, ecologista i europeista que no el Partit Liberal Danès, al qual retreu haver governat durant deu anys amb el Partit Popular Conservador.

Quina importància tenen aquestes eleccions europees?
—Són molt importants perquè s’hi vota la composició del Parlament Europeu, que és la institució que expressa més directament la veu de la població. Els comissaris no s’elegeixen directament i la composició del Consell Europeu depèn de qui sigui escollit al parlament de cada estat. De manera que si realment volem polítics europeus que escoltin els ciutadans crec que els diputats del Parlament Europeu són els més importants. A més, la influència de la Unió Europea en la nostra vida diària és enorme.

Els partits i idees d’extrema dreta semblen tenir més èxit a països relativament benestants, com ara Dinamarca, el Regne Unit o Suïssa, que no als països afectats per la crisi, com ara Espanya, Portugal o Irlanda. Quina explicació hi doneu?
—Portugal, Espanya i Irlanda són països que s’han beneficiat de la Unió Europea durant aquests últims anys, i crec que això la població ho percep. De manera que per als partits euroscèptics és molt més difícil d’argumentar que la crisi econòmica sigui culpa de la Unió Europea, perquè darrerament la gent nota els beneficis de la Unió Europea i de la llibertat de moviment, de manera que la població culpa més directament les polítiques nacionals com a part causant de la crisi.

Aquesta crisi ha posat els europeistes a la defensiva. Què penseu que s’ha de fer per tornar a prendre la iniciativa i desenvolupar un projecte engrescador per a Europa?
—Hem de posar l’accent en els beneficis d’Europa, però també hem de ser conscients de tot allò que cal millorar i que hem de poder criticar sense por. Hi ha un munt de coses que es podrien millorar: la forma com es regula l’euro, com els estats membres s’ocupen de les pròpies economies, etc.

Us heu distingit com a defensora de la llibertat d’internet i els drets digitals. Les institucions europees, com poden ajudar a preservar la llibertat i la privadesa a internet després de l’escàndol d’espionatge en massa als EUA?
—Crec que el Parlament Europeu és vist com una de les poques institucions polítiques d’Europa que realment ha tractat d’aquesta qüestió amb seriositat. Per exemple, va convidar Edward Snowden a comparèixer-hi per mitjà de videoconferència. Penso que hem d’enviar un missatge clar als Estats Units i reclamar que els nostres drets, com els dels ciutadans nord-americans i de tot el món, siguin respectats, també a internet.

Parlant de Catalunya, què en penseu de la situació política i del referèndum convocat el 9 de novembre?
—És important que els ciutadans decideixin com volen organitzar-se. Em sembla preocupant la poca disposició del govern de Madrid a establir un diàleg formal amb el govern català. Naturalment, si Catalunya acaba optant per la independència, això afectarà les estructures polítiques, tant d’Espanya com d’Europa. Tanmateix, les estructures polítiques s’han d’emmotllar a la voluntat de la gent a qui serveixen, no a l’inrevés.

Però el govern espanyol diu que la consulta és inconstitucional…
—Cal emprendre un diàleg amb el poble català i, si ha elegit un govern que vol fer un referèndum, encara que potser no sigui vinculant segons la constitució, cal permetre d’expressar l’opinió. Per mi, un referèndum sobre la independència és una eina fonamental que la gent ha de poder tenir. Em semblen molt més preocupants referèndums que afecten els drets bàsics de les persones, com el que es va fer a Croàcia sobre el dret del matrimoni homosexual. Crec que els assumptes que afecten els drets humans no haurien de qüestionar-se en referèndum, però sobre com es vol ser governat, naturalment que el poble s’ha de poder expressar.

Durão Barroso va dir que seria ‘extremadament difícil, si no impossible’ que estats independents com ara Escòcia o Catalunya poguessin entrar a la Unió Europea. Té futur una Catalunya independent dins la Unió Europea?
—Serà complicat i caldrà fer negociacions, però no hi ha res impossible. Si acabem tenint una Escòcia i una Catalunya independents, és evident que haurien de ser benvingudes a la Unió Europea. Les institucions tendeixen a voler mantenir-se tal com són, no els agraden els canvis. Estic segura que es trobarà una solució. No estic particularment a favor de tenir països més nombrosos i petits dins la Unió Europea, però també hem d’adonar-nos que els estats, tal com els tenim ara, són una construcció, i que si la gent vol tenir una estructura diferent, pel desig de governar-se, cal respectar-ho.

Crec que un dels màxim èxits de l’estat danès ha estat la solució que es va trobar per a la minoria danesa d’Alemanya i la minoria alemanya de Dinamarca. Es féu un referèndum el 1921 sobre on s’havien de situar les fronteres entre Dinamarca i Alemanya. El respecte de les minories i del desig de la població a pertànyer a una estructura o una altra és crucial per a una Europa pacífica.

Quines són les relacions entre Dinamarca i Grenlàndia i les illes Fèroe?
—Grenlàndia i les illes Fèroe, que formen part del Regne de Dinamarca, són territoris autònoms: tenim polítiques exterior i de defensa comunes, però tenen independència en la utilització dels recursos naturals, la pesca, l’agricultura, …

Els moviments sobiranistes de Catalunya i Escòcia poden repercutir en la situació d’aquests territoris?

—No trobo que puguin influir-hi, perquè tant les illes Fèroe com Grenlàndia ja tenen una gran autonomia, en comparació amb Escòcia i Catalunya. Crec que caldrien unes altres circumstàncies perquè hi hagués un canvi en les relacions entre Dinamarca i Grenlàndia i les illes Fèroe.

Entrevista publicada a VilaWeb.